Sexe o Mort?

Sexe o Mort?

Després de la mini presentació toca escriure alguna cosa... un amic em va dir pel Facebook que parlés o de sexe o de la mort que és el que més morbo dona, i he decidit fer-li cas. De totes maneres, com que el sexe prefereixo practicar-lo enlloc de parlar-lo, trobo que és més divertit, encara que últimament no el practico gaire o millor dit, faig més practiques que no carreres de 25 minuts i 2 voltes (petit homenatge als motards...) m'he decidit a parlar de la mort. Però no us espanteu que no us fotre un rollo paranormal que prou paranormal soc jo... Prefereixo parlar-ne des d'un punt més filosòfic (no sé si és la paraula adequada)...

Una frase anònima que vaig trobar navegant per Internet sobre la mort i que em va sobtar va ser la següent: "La muerte está tant segura de su victoria que nos da toda una vida de ventaja." M'encanta, i em va fer pensar en una experiència que vaig tindre fa un temps:

Sobre els 26 anys em vaig menjar un paté en mal estat i vaig agafar una pancreatitis de tres parells de cullons... Total, que vaig passar un parell de dies a l'hospital sedat amb Nolotils per la vena i deixant que el pàncrees digerís el paté... Vaig estar un mes fent dieta... Em fotia una coca-cola i vomitava... L'important no es que estigues en perill de mort ni res per l'estil, la meva vida suposo que no corria perill, tot i que les vaig passar més putes que Cain,  només que havia d'estar en observació, però jo, drogat fins la medul.la i sense tindre ni idea del que tenia (els metges no em van dir res durant els dos dies a l'hospital) creia realment que m'estava morint... i recordo perfectament el que vaig pensar... em vaig dir: Bé Mulli, això s'acava, em fot una mica però bé, he rigut, he plorat, he estimat, m'han estimat, he odiat, suposo que algú també m'ha odiat, he treballat, he jugat, he guanyat alguna competició, n'he perdut d'altres, he fotut algun polvo, alguna juerga, no ha estat tant malament... i recordo la tranquil·litat amb la que acceptava que s'acabava la meva vida (tingueu en compte que estava sedat fins a la mèdula!!!!!)

El cas és que em vaig quedar adormit amb l'idea conscient però totalment alterada pels fàrmacs, que m'estava morint, i vaig somiar...

Em trobava als peus d'un ring de boxa, vestit amb pantalons curts i un home m'estava acabant de lligar els guants mentre em deia: vinga, et toca lluitar. Jo li vaig dir que si estava flipant, que no m'aguantava els pets, que estava fet pols, que no podia lluitar, però també li vaig preguntar amb qui havia de lluitar i ell em va contestar: Doncs amb qui vols que t'hagi tocat, amb el Dimoni! I jo que li dic: Però que dius, com vols que el guanyi, estas flipant! Ell em va dir que si perdia el combat o si no lluitava, la meva ànima seria seva, així que em vaig resignar i li vaig dir: D'acord, lluitaré, a veure que hi puc fer... Pujo al ring i em trobo davant del Dimoni i... sorpresa! Era igual que jo, la meva cara, els meus ulls, la meva gran alçada (jejeje), un doble meu vaja, però l'única cosa que no era meva, era la seva mirada, era una mirada que mai oblidaré, de fet, he intentat moltes vegades fer aquesta mirada i mai, mai l'he aconseguit treure... i això que soc actor, amateur i no gaire bo però bé... en fi, que sona la campana i sense dubtar li foto un directe de dreta i automàticament em desperto a l'hospital, siiii, a l'hospital !!! (que us penseu que vaig anar al planeta Raticulín???, doncs no, només era un somni coi).

He explicat l'experiència a més d'un. Uns diuen que realment era el dimoni, d'altres que els Nolotils em van fer mal, i d'altres que només era un simple somni/malson.

Crec que la vida m'ha ensenyat que no importa massa qui te la raó o quina és la veritat, el que realment val és el que tu realment creus... i què crec jo? Jo realment crec que era el meu "inconscient" dient-li al meu conscient que estigués tranquil i que a dins meu encara hi havia suficient energia per recuperar-me d'aquell tràngol i que encara em quedava corda per anys.

I així ha sigut ;) Esperem que duri la corda...

Però de tot plegat en vaig treure alguna cosa molt positiva, a part d'assegurar-me bé del paté que em menjo, i és que, recordeu que jo creia realment que m'estava morint i per més drogat que estès, no m'importava o millor dit ho acceptava. I això sempre m'ha fet pensar...

La gent que a tingut una experiència molt propera a la mort, res a comparar amb la meva que només va ser una paranoia fruit de les drogues i algun pensament paranoic, a part que també em fotia un mal de l'òstia, molts coincideixen a dir que després d'una experiència molt propera a la mort, aprenen a viure amb més intensitat la vida i a no pensar massa en la mort...

Ja ho deia el difunt Esteve Jobs: “Ningú vol morir. Fins i tot les persones que volen anar al cel no volen morir per aconseguir-ho. No obstant la mort és la destinació que tots compartim. Ningú s'ha escapat. I això és com hauria de ser, perquè la mort és probablement la millor invenció de la vida. És l'agent de canvi de la vida. Neteja el vell per crear espai pel nou. Sento ser tan dramàtic però és així.”

O parlant de morts... la viuda de Bruce Lee al final de la pel·lícula Drangon, la Leyenda de Bruce Lee: “Molts encara es pregunten com va morir, jo els hi dic que es preguntin com va viure”.

Així que, a viure la vida intensament que són quatre dies (sense passar-se eh... que us conec...)

I per acabar un conte que vaig llegir en la contraportada d'un diari farà un anys d'un senyor de nom Alejandro Dolina, escriptor, músic, presentador de radio i televisió i actor argentí:

L'home que demanava massa

Satanàs li pregunta a l'home: - Que vols a canvi de la teva ànima?

L'home respon: - Exigeixo Riquesa,    Possessions,   Honors,   Distincions,   Joventut,   Poder, 


Força, Salut, Saviesa, Genialitat, Prudència, Renom, Fama, Gloria,  Amor,  Sexe i  Bona Sort 


i ho vull eternament i amb molta quantitat.

Satanàs respon: - No et donaré res del que em demanes.

I l'home contesta: - Doncs jo no et donaré la meva ànima.

Satanàs replica: - La teva ànima ja és meva.