Gattaca

Gattaca

Sempre m’han agradat les pel.lícules. M’encanta que m’expliquin histories. Dona igual si son de riure, de por, d’acció, d’aventures, dramàtiques... tots els gèneres m’agraden. És realment difícil que miri una pel.lícula i digui que no m’agrada. Trobo que el cinema és màgic. Per uns minuts t’aïlles totalment de tot i entres en un altre mon, el mon de la pel.lícula.

Més d’una vegada, en altres èpoques de la meva vida que tenia horaris més flexibles, anava al cinema un dijous a la tarda a la sessió de les 4... tota la sala per mi sol... M’encantava! i és que realment el cinema em fascina i algunes pel.licules em fan pensar, cosa que també m’agrada molt...

Recordo una frase d’una pel.lícula que em va encantar, la pel.lícula en qüestió es diu Gattaca, interpretada per Ethan Hawke, Uma Truman i Jude Law, produïda per Danny DeVito i nominada a un Oscar per a la Millor direcció artística. La pel.lícula explica que en un futur no molt llunyà la raça humana manipula genèticament tots els embarassos de les dones perquè el fill que neixi sigui el millor possible que pugui ser dels dos pares, sense defectes genètics i així poder aconseguir una societat molt millor, més llesta, més forta, sense odi, ni agressivitat, etc. El protagonista “Vincent” (Ethan Hawke) és un dels últims nens que ha nascut de forma natural, i ha nascut amb problemes cardíacs, d’asma, miopia, etc. I a sobre el nen resulta que des de petit vol ser astronauta.... Ja tenim tema...

A la pel.lícula s’hi expressen moltes “febleses” de la raça humana que no deixen de ser molt “curioses”. Realment és molt i molt interessant per la diversitat de punts de vista i situacions que s’hi reprodueixen. Però tornem a la frase en qüestió “que me voy por las ramas”...

El nen tenia un germà petit que si que el van tindre manipulat genèticament i era “perfecte”. El noi es va passar la infantesa a l’ombra del seu germà petit, que creixia més ràpid, més fort, més sa, més llest, més atractiu... A vegades, quan anaven a la platja, el germà petit li deia de jugar a un joc que consistia en nedar tant a dins del mar com poguessin i el primer que parava de nadar perdia. Evidentment sempre guanyava el germà petit i “perfecte”.

Però un dia va passar un esdeveniment inesperat: En una d’aquestes carreres va guanyar, per primera vegada, el germà gran. Quan va sortir de l’aigua es va emportar una escridassada de tres parells de cullons dels pares per haver posat en perill la vida del germà petit i “perfecte”, cosa que no passava quan ell perdia... així que, veient que en aquella família no hi tenia cabuda, decideix marxar de casa i fer realitat el seu somni de ser astronauta.

Passats uns anys, el protagonista ha falsificat la seva identitat per la d’un ciutadà “perfecte” (Jude Law) que degut a un accident de cotxe ha quedat paralític. És increïble tot el que ha de fer per semblar-se a l’altre i no deixar cap rastre de la seva verdadera identitat: treure’s la pell morta cada dia, portar lentilles, entrenament diari, fins i tot s’ha d’operar il.legalment les cames per ser més alt ja que és massa baix per ser “perfecte”... i així aconsegueix entrar a formar part dels escollits per ser astronautes.

Per circumstancies que no venen al cas, tampoc és qüestió d’explicar-vos la pel.licula i si no l’heu vist us la recomano,  hi ha un moment en el qual els dos germans es troben cara a cara després de molts anys i el petit el torna a reptar a fer la carrera. La fan i torna a perdre el “perfecte” i emprenyat com una mona li pregunta: com ho aconsegueixes? I ell li contesta: “No guardant-me res per a la tornada.” Senzillament genial...

M’encanta, sovint penso en aquesta frase i en el que per mi significa. És molt possible que el fet d’haver tingut una pneumònia amb 4 anys i que fins als 14 no em deixaven fer esport com un noi normal (per aquella època els metges estaven una mica gilipolles...) faci que em senti més indentificat amb el personatge. Però tornem a la qüestió, que significa per mi? Viure el moment al màxim (aquest màxim ben entès clar) i donar-ho tot, tot i tot.

Molt i molt sovint, sobretot quan estic entrenant, pedalant com un animal, amb les pulsacions a tope, em bé aquesta frase al cap, un somriure a la cara i forço al màxim. És la sensació de sentir que tot, absolutament tot el que importa està en la propera pedalada i alhora que res, absolutament res importa, ni el passat ni el present, ni tant sols la pedalada en sí, és una sensació curiosa però la gaudeixo al màxim.

Suposo que amb l’esport m’és més fàcil sentir aquesta sensació degut a l’adrenalina que va a tope per les venes, però és una sensació sensacional i m’agrada fer que a poc a poc aquesta sensació m’acompanyi quan faig les altres coses de la vida. Amb algunes ho aconsegueixo, amb d’altres estic a anys llum d’aconseguir-ho... Peró hi penso sovint i quan faig alguna cosa em pregunto: Imagina’t que és l’ultim dia de la teva vida, que faries? Però més que el que fàries, la pregunta que em faig és: com ho faries? I em ve la frase al cap, “No guardant-me res per a la tornada” de fet, no hi ha tornada... així que ho faré a tope no? Doncs això, que mola la frase ja que fa que m’esforci perquè a poc a poc, ho faci i ho visqui tot, tot i tot al 100%.